GURB 2 - 0 LA CABRA

DERBI IGUALAT, PERÒ AMB MAL GUST DE BOCA

Cada dia se’ns fa més díficil escriure la crònica, la veritat. El darrer partit, no ha set una excepció i també ha acabat en derrota. Ara bé, creiem que aquesta ha fet més mal que cap altre. Per què? Doncs perquè l’equip ha demostrat que pot i que també es vol. I total, per què? Per res. El resultat, si ve no tant contundent com en els darrers partits, ha deixat l’equip molt tocat. El derbi va acabar amb victòria del Gurb per 2-0. Un resultat injust? Possiblement. Però el resultat és el què és, i per molt que ens dolgui, és el què compta al final del partit i en la classificació.

L’ambient dins el vestidor al final del partit, era desolador. Caps abaixats, mal humor... però sobretot, impotència. Perquè aquest és la paraula. La sensació actual de l’equip (o dinàmica negativa) es pot resumir en aquesta frase:

“A La Cabra li costa 15 jugades d’atac xutar un sol cop entre els tres pals. En canvi, l’equip contrari es tira un pet dins la nostra àrea i en treu un gol”.

Més enllà de la grolleria de la frase, com a jugadors, els que fem aquesta crònica tenim aquesta sensació. Què és pot fer davant d’això? No ho sabem. La qüestió és que, partit darrere partit, ja sigui amb més o menys intensitat, dedicació o qualitat futbolística (més aviat amb menys, que no pas amb més), tots els jugadors ens deixem el fetge i part de les cames en intentar tirar endavant els partits. En intentar lluitar i aixecar el cap partit darrere partit malgrat la maleïda dinàmica negativa de derrotes encaixades. Intentant demostrar que podem i sabem jugar a futbol molt millor del què ho estem fent. Però què passa llavors? L’equip contrari ens marca un gol. I després un altre, i un altre... És com si l’equip estigués estirat a terra sota un gran pes, intentant ja no posar-se dret... sinó almenys posar-se de quatre grapes, quan a sobre et cau un altre pes més en forma de gol en contra. Així no és pot.

Però això no és el pitjor. Els jugadors, com a tals, tenim ganes de guanyar i fer-ho bé... i no és pot. I ens sap molt greu, i ens posa de mal humor, però hi quelcom que és pitjor; veure com aquesta mala ratxa afecta a unes terceres persones. I aquí m’agradaria mencionar, no sols els amics i aficionats que venen als partits i perden part de la seva tarda de dissabte per veure l’equip, sinó en especial la part tècnica (en Jordi i l’Abel)... i en concret també l’Enric. Si per algú ens sap greu l’actual situació, és per ells. Gent que dedica diàriament hores i sentiments (i mals de caps) a tirar endavant aquest equip. Gent que, en el què portem de temporada... no poden dir amb orgull i amb el cap ben alt que porten i senten els colors de La Cabra. No se si serveix de gaire, però si per algú mereix la pena capgirar tota aquesta situació, és per ells.

Dit això, ens agradaria fer una crida d’esperança. Sí, és difícil, i portem moltes i moltes setmanes donant ànims i esperant que la situació es capgiri. Però feu-nos cas, l’esperança no s’ha de perdre mai. No ES POT perdre mai. Perquè mentre hi ha vida hi ha esperança, diuen. I sí, això només és futbol i cap de nosaltres ens hi dediquem ni hi guanyem diners així que... tant per tant, què tal si intentem centrar els esforços en capgirar el tema en comptes de seguir deprimint-nos per la mala situació? Des d’aquí, proposem un “reset” i un començar de nou, què us sembla? “Borron i cuenta nueva” de com està la situació.

By DTD