La Cabra goleja la calçotada i empata amb el Borgonyà en un gran cap de setmana

Jornada històrica la de dissabte. I és que està més que demostrat que a la Cabra es respira un gran grup humà. Gent de procedències diferents, siguin del Senegal, de Mallorca o de Manlleu hem aconseguit crear una colla d’amics entre jugadors, aficionats, directiva i entrenadors. Val a dir que t’ho posen molt fàcil les persones que sustenten aquest grup. Amb l’Enric i en Vall al capdavant tot és més fàcil, no hi ha espai pel mal rotllo ni per les queixes, es fa tot amè, entretingut i divertit, i perquè no, més foll, més animal i més surrealista. Amb aquests ingredients va transcórrer la vetllada, amb un gran banquet a base de calçots, salsa casolana (escombrant cap a casa) i carn a la brasa. Les grans quantitats d’ingesta van animar ràpidament els començals i al cap de poca estona va sortir la gran animació de la tarda: la guitarra d’en Calm.

Així doncs, van anar passant les hores d’un gran dia assolellat amb la sensació que aquest equip realment s’ho passa molt bé.

Final de la jornada ja ben entrada la nit amb encesa de brases novament i sopar per la gent més tocatardana.

I l’endemà partit. Va jugar bé la Cabra, però com diria aquell, el delantero de la Cabra es macho como yo, pero no mete gol ni al arco iris! Així que van anar transcorrent ocasions claríssimes per avançar-se al marcador durant tot el partit amb la sort d’esquena.

Ja cap al final del partit, s’avançava el Borgonyà després d’unes mans clares del seu davanter. L’àrbitre es fa el suec i dóna el gol per vàlid tot i la incredulitat de la parròquia visitant. Encara hi havia temps però per poder empatar el partit en la última jugada del partit, on un centre-xut de l’emblemàtic Abdel des de gairebé casa seu, sorprenia el porter i feia pujar l’empat que feia justícia al joc dels dos equips.

Final del partit i últimes cerveses del cap de setmana gràcies a la gent del Bart Magadan, que ens van sorprendre amb un cubell ple de cerveses gràcies a la fidelitat d’alguns jugadors cap a aquest bart abans dels entrenaments.

Salut i endavant les atxes!!

La Cabra 0 – La Gleva 2: El bon joc tampoc resulta

Això ja és mala sort definitivament. I és que la Cabra va oferir un bon partit als seus seguidors sobretot a la primera part amb clares ocasions de gol. Però ja sabem que podem arribar a ser bastant desgraciats, així que en la única ocasió de la Gleva, van poder-se avançar al marcador en la primera part.

La segona va ser un pèl més fluixa, un voler i no poder i és que sembla que tinguem una maledicció aquest 2012. Partit més igualat i sentència definitiva amb un gol de falta directa.

Final del partit i alguna que altra discussió al túnel de vestidors (això de túnel és un dir) i recuperació més que ràpida de l’estat d’ànim dels jugadors gràcies a la sobrassada importada directament de Mallorca pel nostre jove jugador que ja ha arribat a la vintena d’edat. Us recordeu quan teníem 20 anys i ens volíem menjar el món? Doncs això és el què li passa en ell i en alguns d’altres més grandets ja. D’altres simplement sembla que tornin a la infantesa passada la trentena (no és res personal Tió).

I finalment explicar un tema que em fa feliç, i és que arriba finalment la gran calçotada de la Cabra. Ens veiem les cares tota aquella persona que vulgui venir a passar una bona estona amb jugadors, entrenadors, junta directiva i Enric i Vall el pròxim dissabte al camp de la Cabra. Es demana des de la comitiva calçotaire que tothom que pugui porti alguna cadira per tal de fer la vetllada més comfortable.

Doncs ara més que mai salut i calçots!

Endavant les atxes!

Gurb 3 – La Cabra 1: Una dura derrota

El derbi jugat el passat dissabte es va decidir per petits detalls, com per exemple l’àrbitre. I és que es notava que era un partit especial, i podríem dir que va ser molt disputat i igualat i que la mala fortuna se’ns va aliar de mala manera. Una primera part sense molt de joc per part dels dos equips i que es va desnivellar per un gol tonto del Gurb. I si una cosa tenim és que som especialistes en rebre aquests tipus de gol, podríem dir que som uns autèntics màquines de les fatalitats. No passa res, de caigudes més grans ens hem aixecat. Mitja part i tot per decidir.

Doncs semblava que a la segona part començàvem a tocar més i millor la pilota, però un rebuig de la seva defensa es convertia en una gran assistència (i possible fora de joc) cap al seu davanter que feia provocar un clar penal que feia pujar el 2 a 0.

La Cabra va seguir atacant i apretant el rival per antonomàsia fins que podíem reduir distàncies gràcies a un gol d’en Manel després d’una sèrie de rebutjos. Així doncs, feia tornar a agafar esperances a tota la parròquia que s’havia desplaçat al camp veí.

Val a dir que hi va haver força seguiment del nostre equip, cosa que demostra la salut que té el nostre estimat club i esperem que perduri pels temps dels temps.

Però a partir d’aquí va venir l’espectacle d’un àrbitre que fins al moment, val a dir, havia estat correcte. I és que el 3 a 1 va ser un escàndol: jugador rival al terra de la nostra àrea que toca la pilota clarament amb les mans reiteradament i l’àrbitre no gosa xiular. Nosaltres lògicament, tampoc ens agrada xutar el cap del rival quan està a terra, així que se’ns castiga amb el tercer i definitiu gol.

D’aquí fins al final, picabaralles entre jugadors, insults a la banda i més decisions polèmiques, com un possible penal a favor nostre o un gol anul·lat a l’Ajo que fa embogir literalment al nostre gran defensa i part de la nostra afició.

Final del partit i emprenyementa general per com s’han esdevingut els fets i perquè no dir-ho, perquè fot una ràbia de déu perdre davant el màxim rival.

Però no desesperem, com podem veure la Cabra és alguna cosa més que un equip, ho portem molt arrelat a dins nostre, sabem valorar els bons moments, la seva història i el seu contingut. I amb això, estic segur que ningú ens guanya i que encara queda temps per aixecar el vol i seguir demostrant quin és l’equip més humil de la Plana.

Després del partit, una bona comitiva va fer acta de presència a un bart universitari on van abundar els quintos fins a acabar-los i d’altres van seguir fins a sopar i fins a altes hores que val més no comentar públicament.

Salut i endavant les atxes!

La Cabra 2 – Cantoni 2: Empat a desgràcies

Partit obert al municipal de la cabra entre dos clàssics de la categoria. I és que el Cantoni va sortir amb tot a pel partit des del primer minut i va ser així com en els primers minuts de partit ja es posava amb un 0 a 2 al seu favor i feia presagiar el pitjor per la Cabra. Però a partir d’aquí ens varem posar el mono de treballar per igualar el partit ja en la primera part, gràcies als gols del gran capità Jordi Tió i el nostre killer d’àrea David Puigdollers.

I a la segona part no ens varem rendir cap dels dos equips, tot i que les ocasions més clares varen ser a favor nostre, cosa que podia haver fet que ens emportéssim el partit, però fet i fotut és el que hi ha.

Empat i bones sensacions pel següent partit, en el derbi que disputarem els equips de Gurb i els de Granollers de la Plana, sobretot per l’esperança en recuperar els jugadors lesionats i perquè aquest partit sempre és especial, ja que se’ns ha inculcat des de sempre la importància de pertànyer a aquest gran club i la rivalitat que suposa aquest enfrontament. Per tant, molta sort i a lluitar com sabem fer.

Al final del partit va ser amenitzat per les galetes del capità, sempre atent als petits detalls i per les cerveses subministrades per el nostre guru espiritual, l’Enric de la Cabra. Sembla que hi ha ganes de que arribi el bon temps i que es puguin allargar els finals del partit amb la bona companyia i la saviesa acumulada de qui forma aquest grup.

Endavant les atxes!

Sant Vicenç 4 – La Cabra 1: Una altra derrota i en van…

Els hi ha quedat maco el camp del Sant Vicenç. Això va fer que es disfrutés un bon partit de futbol tot i el resultat advers. I és que si mirem com va anar tot plegat no va ser tanta la diferència entre els dos equips. Si que tenien més la pilota ells, però amb passades horitzontals entre els defenses que no suposava cap perill. Què ens va matar doncs? Dos minuts fatídics al final de la primera part que feien pujar el 3 a 0 a la mitja part, tots ells a pilota parada.

I amb aquest resultat tan complicat van aparèixer els millor minuts de la Cabra amb temps, jugant un gran futbol i posant el 3 a 1 (estrena d’en Calm) al marcador i amb un parell de claríssimes ocasions per retallar encara més distàncies. Però ja ho diu la dita, qui perdona se’n va a la merda (més o menys era així, no?) i en un altre falta picada a la frontal de l’àrea va suposar el 4 a 1 definitiu. A partir d’aquí,es va emmerdar el partit fins el punt que semblàvem més un equip de l’extraradi que no pas de les contrades de Granollers de la Plana.

Insults, protestes, varis cagumdéus consecutius i l’expulsió de l’Ajo (provocats també per gent bastant indesitjable de la Vall del Ges) van fer distrets els últims minuts de partit.

Final del partit i tristesa pel resultat i per la lesió del Gran Sergi Rifà que esperem que es recuperi el més aviat possible, ja que sense ell, la Cabra perd gran part de la nostra identitat com a equip.

No gaire res a destacar del tercer temps, ja que hi havia presses per marxar del camp i no va superar de temps una simple cervesa. Esperem poder-ho allargar dissabte que ve amb una victòria al nostre camp davant un dels equips clàssics de la categoria i que, val a dir, em cau especialment bé, el totpoderós Cantoni.

Salut i endavant les atxes!

Enric de la Cabra (2a part)

Ja a la primera part de l'entrevista vam dir alguna de les dades més personals de l'Enric, doncs com no podia faltar, aqui junt amb la segona part de l'entrevista unes preguntes sobre gustos.

Quin és el teu número preferit? El número 1

Quin és el teu color preferit? El blau

Quin és el teu menjar preferit? mmh... mongetes amb botifarra, com no (riu).

I quina és la teva beguda? El Vichy

Digue'ns una pel.licula. Si home, aquella de la pluja, (li pregunta a el seu amic Vall), això, cantando bajo la lluvia (riu).

I una cançó en concret? La de la pel.licula Cantando bajo la lluvia.

Un hobby? Home, el futbol!!

I un esport al marge del futbol? Uf, tots

. entrevista a l'Enric, segona part...

Què recordes de la teva època d’entrenador de tercera amb La Cabra?

Per a mi, sempre ho he dit, gràcies als jugadors que han set bons. Ells son els que han fet l’equip. Grans jugadors han fet gran aquest equip.

Ens podries dir quin ha set per a tu el millor jugador que hi ha jugat?

Grans jugadors han passat com he dit, te’n podria dir un munt. Però per dir-ne algun... diria el Josep Torner. El seu germà també hi va jugar, per cert. Va jugar ja fa anys, poder 8 o 10 anys. Era un jugador que podia haver jugat a segona perfectament. D’aquells jugadors que fan gran el nom de La Cabra, s’entén. També diria en Gil Vall, que va jugar-hi fins no fa gaire.

I la millor xicota?

N’hi havia moltes (riu).

El millor equip d’aquesta època teva d’entrenador? El que va pujar a segona. On vam estar 3 anys. Encara tinc papers escrits amb els noms dels jugadors apuntats.

Algun consell per l'entrenador?

Ser entrenador és com tot en el futbol. Tu has de procurar buscar jugadors, i ser com una família. S’ha de ser una família dins i fora el camp, si no tens això, no tens res. La resta, ve donada pels jugadors i ja depèn més d’ells.

Per què vas deixar de ser entrenador de La Cabra, fa 2 anys?

Qüestió de canvi, per varies raons. Ja feia varis anys que l’equip no anava massa bé en resultats, ens faltava gent (sort del darrer any, que van venir un grup de marroquins a jugar; sense ells no haguéssim pogut fer un equip d’onze jugadors), jo ja estava una mica cansat, tot plegat... va ser bo trobar una persona nova amb ganes i joventut. En Jordi Noguer ja entrenava a l’equip als entrenaments, i clar, era lògic que ell volgués també agafar l’equip al final. El relleu va ser el millor, i jo vaig estar-hi conforme.

I com veus la situació actual, com a club, de La Cabra?

Ara no anem gaire bé, però com tots suposo. Sort tenim de l’ajuntament de Gurb, que també ajuda. Però clar, és un club petit i... ja s’entén. Estem oberts a més ajuda, clar. També he de dir que ara està tot més organitzant, en el meu temps, entre 2 o 3 persones ens ho fèiem tot. Dir també que hi veig voluntat de fer més coses i millor, com és tenir dos entrenadors, el tema fitxes, o això d’internet que feu vosaltres.

I com veus l’equip tècnic?

Jo se el què és estar d’entrenador, i prefereixo no ficar-me-hi gaire. Molts diuen que no animo, o no en parlo... però prefereixo crec que és millor així. També he de dir que pateixo igual els partits, eh! Hi ha ganes de fer-ho bé i això es veu.

I a nivell futbolístic?

Els jugadors? Sí, se’ls veu amb ganes, fan bons entrenaments i tot plegat... llàstima que la cosa no surti. No puc dir que us veig molt bé si aneu malament, perquè us enganyaria. Jo veig bon ambient, i per mi bon equip. Ara, els resultats... ja es veu. Alguna cosa falla.

Deixem tema futbol, què fas ara mateix Enric?

M’he fet barman de primera divisió (riu). Això els dies de partit. I el dia a dia... ben poca cosa. M’aborreixo (riu de nou). Això sí, vaig a veure partits de futbol de per aquí la comarca.

Què canviaries de la teva vida?

Ja no puc canviar (riu). Ara, m’agradaria haver competit amb més coses a part de futbol. Potser el tennis, pel tema mentalitat deien que en podia haver estat molt bon jugador. També el salt de pèrtiga, m’hagués agradat. També he de dir que pel tema del futbol i portar la canalla, m’he perdut casaments, i altres celebracions... però en fi.

I com et veus ara?

Jo crec que encara podria jugar i encara pararia moltes pilotes (riu). Potser vindré a entrenar algun dia amb vosaltres, encara. Pensa que en una lliga em van marcar 9 gols i prou, eh! Això si, el que m’agradaria més de la vida és tenir un vídeo de partits que he jugat. Però en aquells temps no filmàvem mai res. De 15 a l’edat fins ara... hagués set molt gran.

Aquesta entrevista (d’una hora ben llarga de durada) fou feta després del partit contra el Ribetana, on l’Enric ens va rebre al bar mateix del camp. Si algú vol l’entrevista al complert, contactar amb en David o en Dani, doncs transcriure tota l’entrevista aquí era del tot impossible. A més, cal afegir-li la dificultat del canvi de format (de gravadora de veu, a text escrit), tot i que sentir de pròpia veu l'Enric explicant això no te desperdici. No obstant, el més important de l’entrevista, està aquí escrit i estem contents de com ha quedat malgrat la retallada final. Per acabar, volem donar les gràcies a l’Enric per aquesta experiència periodística.

Ja a la primera part de l'entrevista vam dir alguna de les dades més personals de l'Enric, doncs com no podia faltar, aqui junt amb la segona part de l'entrevista unes preguntes sobre gustos.

Quin és el teu número preferit? El número 1

Quin és el teu color preferit? El blau

Quin és el teu menjar preferit? mmh... mongetes amb botifarra, com no (riu).

I quina és la teva beguda? El Vichy

Digue'ns una pel.licula. Si home, aquella de la pluja, (li pregunta a el seu amic Vall), això, cantando bajo la lluvia (riu).

I una cançó en concret? La de la pel.licula Cantando bajo la lluvia.

Un hobby? Home, el futbol!!

I un esport al marge del futbol? Uf, tots

. entrevista a l'Enric, segona part...

Què recordes de la teva època d’entrenador de tercera amb La Cabra?

Per a mi, sempre ho he dit, gràcies als jugadors que han set bons. Ells son els que han fet l’equip. Grans jugadors han fet gran aquest equip.

Ens podries dir quin ha set per a tu el millor jugador que hi ha jugat?

Grans jugadors han passat com he dit, te’n podria dir un munt. Però per dir-ne algun... diria el Josep Torner. El seu germà també hi va jugar, per cert. Va jugar ja fa anys, poder 8 o 10 anys. Era un jugador que podia haver jugat a segona perfectament. D’aquells jugadors que fan gran el nom de La Cabra, s’entén. També diria en Gil Vall, que va jugar-hi fins no fa gaire.

I la millor xicota?

N’hi havia moltes (riu).

El millor equip d’aquesta època teva d’entrenador? El que va pujar a segona. On vam estar 3 anys. Encara tinc papers escrits amb els noms dels jugadors apuntats.

Algun consell per l'entrenador?

Ser entrenador és com tot en el futbol. Tu has de procurar buscar jugadors, i ser com una família. S’ha de ser una família dins i fora el camp, si no tens això, no tens res. La resta, ve donada pels jugadors i ja depèn més d’ells.

Per què vas deixar de ser entrenador de La Cabra, fa 2 anys?

Qüestió de canvi, per varies raons. Ja feia varis anys que l’equip no anava massa bé en resultats, ens faltava gent (sort del darrer any, que van venir un grup de marroquins a jugar; sense ells no haguéssim pogut fer un equip d’onze jugadors), jo ja estava una mica cansat, tot plegat... va ser bo trobar una persona nova amb ganes i joventut. En Jordi Noguer ja entrenava a l’equip als entrenaments, i clar, era lògic que ell volgués també agafar l’equip al final. El relleu va ser el millor, i jo vaig estar-hi conforme.

I com veus la situació actual, com a club, de La Cabra?

Ara no anem gaire bé, però com tots suposo. Sort tenim de l’ajuntament de Gurb, que també ajuda. Però clar, és un club petit i... ja s’entén. Estem oberts a més ajuda, clar. També he de dir que ara està tot més organitzant, en el meu temps, entre 2 o 3 persones ens ho fèiem tot. Dir també que hi veig voluntat de fer més coses i millor, com és tenir dos entrenadors, el tema fitxes, o això d’internet que feu vosaltres.

I com veus l’equip tècnic?

Jo se el què és estar d’entrenador, i prefereixo no ficar-me-hi gaire. Molts diuen que no animo, o no en parlo... però prefereixo crec que és millor així. També he de dir que pateixo igual els partits, eh! Hi ha ganes de fer-ho bé i això es veu.

I a nivell futbolístic?

Els jugadors? Sí, se’ls veu amb ganes, fan bons entrenaments i tot plegat... llàstima que la cosa no surti. No puc dir que us veig molt bé si aneu malament, perquè us enganyaria. Jo veig bon ambient, i per mi bon equip. Ara, els resultats... ja es veu. Alguna cosa falla.

Deixem tema futbol, què fas ara mateix Enric?

M’he fet barman de primera divisió (riu). Això els dies de partit. I el dia a dia... ben poca cosa. M’aborreixo (riu de nou). Això sí, vaig a veure partits de futbol de per aquí la comarca.

Què canviaries de la teva vida?

Ja no puc canviar (riu). Ara, m’agradaria haver competit amb més coses a part de futbol. Potser el tennis, pel tema mentalitat deien que en podia haver estat molt bon jugador. També el salt de pèrtiga, m’hagués agradat. També he de dir que pel tema del futbol i portar la canalla, m’he perdut casaments, i altres celebracions... però en fi.

I com et veus ara?

Jo crec que encara podria jugar i encara pararia moltes pilotes (riu). Potser vindré a entrenar algun dia amb vosaltres, encara. Pensa que en una lliga em van marcar 9 gols i prou, eh! Això si, el que m’agradaria més de la vida és tenir un vídeo de partits que he jugat. Però en aquells temps no filmàvem mai res. De 15 a l’edat fins ara... hagués set molt gran.

Aquesta entrevista (d’una hora ben llarga de durada) fou feta després del partit contra el Ribetana, on l’Enric ens va rebre al bar mateix del camp. Si algú vol l’entrevista al complert, contactar amb en David o en Dani, doncs transcriure tota l’entrevista aquí era del tot impossible. A més, cal afegir-li la dificultat del canvi de format (de gravadora de veu, a text escrit), tot i que sentir de pròpia veu l'Enric explicant això no te desperdici. No obstant, el més important de l’entrevista, està aquí escrit i estem contents de com ha quedat malgrat la retallada final. Per acabar, volem donar les gràcies a l’Enric per aquesta experiència periodística.

Enric de La Cabra (Part 1)

En motiu de l'efemèride de les 30.000 visites al bloc de la Cabra després de 4 anys, fem un homenatge a la figura més important i més significativa d'aquest gran club, o altrament anomenat el més gran dels clubs més humils de la Plana i el més humil dels clubs més grans.

L'enhorabona a tota la gent que el fa possible i a totes les persones que ens segueixen.

Aquí deixo la primera part de l'entrevista a l'Enric de la Cabra feta a l'octubre de 2008 realitzada per dos jugadors que encara militen a la Cabra, en David i en Dani.

Nom: Enric Oriol Serratosa

Edat: 74 anys

Localitat: Gurb

Equips on ha jugat: Ha jugat a juvenil Vic, Torelló, Campdevànol, Borgonyà, Sant Quirze, Vic (un altre cop), Gurb (1 any), Sant Julià, Folgueroles, I altres de la comarca. La Cabra també, com no.

Com a entrenador: La Cabra

Música: Último de la fila (m'encantava) i Josep Maria Vall

Jugador preferit: Kubala i Ramallets

De quin equip ets: Del Barça, es clar aixo no s'ha ni de preguntar

"El futbol ha set tota la meva vida"

Abans de començar hem cregut necessari fer un breu introducció. Entrevistar l’Enric és una plaer. De fet, no caldria preparar-se les preguntes; no fa falta. Sols cal demanar-li què en pensa del futbol, què recorda dels vells temps com a porter o demanar-li pel club del seu cor; La Cabra. Tot i així, aquí hem preparat alguns temes d’interès que, tant jugadors de l’equip com aficionats, trobaran força interessants. Dades que tot aficionat al futbol de la comarca, hauria de conèixer, doncs forma part de la història del futbol osonenc. També direm que, resumir tota una hora llarga d’entrevista resulta quelcom difícil de fer aquí, i per aquesta raó hem dividit l’entrevista en dues parts. La primera part present aquí sota, i la segona el dimecres que ve. No obstant això, una entrevista d’aquestes característiques resulta poc per una vida esportiva com la de l’Enric i per això, aprofitem per fer una crida; La vida de l’Enric be mereix un llibre! Així doncs, tot aquell periodista esportiu que busqui una bona història per explicar (amb el què implica això; buscar documentació, fotografies, antics companys d’equip, etc...) aquí té una gran història.

Quan vas començar a jugar?

Vaig començar a pagès, érem 7 germans i jugàvem amb pilotes de parrac, fetes de mitja de senyora, devien ser per allà l’any 30... sí, embolicàvem parracs i fèiem pilotes. Les pilotes de goma es rebentaven molt, i aquestes no.

Fins a quina edat vas jugar?

Doncs... amb 17 jugava al juvenil del Vic. Vaig jugar fins als 53 anys (36 anys com a jugador), sent porter de La Cabra. He tingut, això sí, la sort més gran del món; mai m’he lesionat. Bé, he tingut cosetes com un cop al nas, o per l’estil, però res important.

Quins son els millors records com a jugador?

L’època de juvenil amb el Vic. Recordo un gran partit contra el Mataró en el que ho vaig parar tot. Tothom em volia fitxar després del partit! Però també he de dir que he disfrutat a tot arreu i en tots els equips on he jugat, i aquí a La Cabra també, com no.

Vas tenir ofertes de grans equips, recordo bé?

De fet... el més important va ser el Vic, on vam arribar a Tercera Divisió. Allà vaig arribar a cobrar 5000 ptes. per fitxa (a l’any) i 500 ptes. al mes. Es va dir que em podia haver fitxat l’Espanyol, però al final em vaig quedar a jugar per equips de per aquí.

Què és per a tu el futbol?

Ha set tota una vida. El futbol ha set tota la meva vida, el que més m’ha agradat.

Creus que ha cambiat molt el futbol des de llavors? Com?

A mi em sap greu perquè tothom coneix el futbol d’ara, però abans era... era més tècnic. Poder mes lent, més al toc... et deixaven jugar, vaja. I els camps eren més grans... 5 davanters, 3 mitjos, 2 defenses...

Perdona, 5 davanters?

Sí, sí! Ara tot ha cambiat això! El primer que va trencar això va ser la Real Societat (El Real Societat de fa... molts anys, no sabríem concretar) que es va dir l’equip del “cerrojo”. Ara es juga bastant tots al darrere, que no et marquin i defensar el gol que has fet.

Per què et deien Enric de La Cabra?

Perquè era de per aquí, de per la zona del bar del mateix nom. En aquella edat devia tenir... no se... 40 o així, no t’ho sabria dir.

Com va començar a formar-se La Cabra?

Això abans era un pla. Un turó. Un espai on hi havia herba i es jugava. El camp abans era davant del bar La Cabra, ben bé per aquí darrere. Mes o menys es va formar amb la canalla... aquests nois que ara deuen tenir uns 48 anys o així. Per llavors en devien tenir 11... Fa temps, no t’ho sabria dir ben bé l’any (Hem calculat i dona 37; pels vols del 1971). La Cabra es va formar amb nanus d’aquí. Mira, corrien canalla per aquí, tots de pagès... i els vam ajuntar tots. Els volia agafar un altre, però em van dir si jo volia entrenar i vaig dir que sí. Tenia 8 jugadors llavors; la meitat amb la camisa del Barça i l’altre amb la de l’Espanyol. Es va dir La Cabra perquè tothom em coneixia per l’Enric de La Cabra. Per això quan es va federar i em van demanar quin nom li posava, vaig dir... La Cabra. Així tothom sabia on era. De fet, però, es tenia que haver dir Granollers de la Plana. El club va començar amb els infantils, i l’any següent van venir els alevins. Aquell any es va federar. Llavors es va muntar un equip de can Fajula (Un bar del carrer Manlleu que va tancar fa un parell d’anys) on uns quants anàvem a un torneig famós d’aquella època. Vaig guanyar el trofeu al porter menys golejat, eh! Jo sempre en vaig fer de porter, tant a La Cabra com a tots els altres equips on he jugat. (En aquest moment ens ensenya fotografies de quan jugava i ens mostra com encara s’en recorda de molts dels seus companys d’equip). Anys més tard es va formar el tercera.

I el camp de La Cabra, com es va formar?

El camp ja estava fet, però el volien llaurar. Era més petit del què és ara. Es va aplanar, les porteries eren els arbres.. i més cap aquí, quan ja se jugava amb la canalla, ja era molt semblant del què és ara. Hi havia hagut camp d’herba, abans de ser de sorra. No va durar massa però. Aquest terreny era d’una dona, i aquesta el va vendre per a l’esport d’aquí. Molts diuen que no es zona esportiva, però ella ho va donar per això, hi ha coses que no entendré mai...

Qui s’encarregava dels temes del club? Fitxes, material...

Doncs jo, tot tot. Pilotes, portar els nens als camps, fer les fitxes, pagar l’arbitre... tot. Això si, també moltes ajudes de gent que seguia l’equip. No m’agradaria deixar-me’n cap... però empresaris, pares dels jugadors, família... etc. Jo portava tots els nanus, en una furgoneta... n’havia portat 15 algun cop! O 31, també. No ho se. Però hi cabien, eh! Què se jo. Això sí, si m’arriben a parar els mossos llavors...

Quants anys vas jugar a tercera, per cert?

Ostres, no t’ho sabria dir, molts. Jo era el puntal... molts, fins a l’edat dels 53.

Què és per a tu La Cabra?

Per mi La Cabra sempre ha set com una mare. Com la mare que només n’hi ha una i te l’estimes. El fill no pots saber mai si es fill d’un... però la mare... és la mare! Jo he estimat el futbol d’aquí. Oportunitats de marxar n’he tingut, tant de jugador com d’entrenador, però no he volgut marxar mai. Això si, amb La Cabra sempre he volgut quedar bé amb tothom, i anar per tots els camps fer cap mena de merders.

Tant futbol... què ens pots dir de la teva vida amorosa?

Ui! La vida amorosa... amb les novies, era com aquell cantant que va morir.. l’Elvis Presley. Les noies sempre m’han dit que tenia un caràcter molt maco, i entre això i la moto... Les duia amb moto a vegades. Més d’una se’m agafava en força a la cintura quan les duia, i... millor deixar-ho aquí! Llavors eren altres temps, també. Pensa que tinc unes cartes d’una noia que va morir, una noia que m’estimava molt a mi, i no se n’hi havia d’altres i, em va escriure una carta preciosa. Encara la guardo. Però el futbol sempre ha set el primer per a mi. I mira, de les noies no he disfrutat el què hagués volgut... n’hi havia, però sempre he disfrutat més el futbol.

I no has trobat a faltar no tenir fills?

Pensa que, quan portava la canalla la gent em deia “que macos aquests nanus, son teus?”, i això era molt maco. Clar vist ara... doncs si, però ara ja soc gran per aquests temes.

De què has treballat tot aquest temps, per cert?

Vaig fer de forner, i vaig treballar a Can Goula perquè el que treballava amb mi es va casar amb la de Can Goula. En Lluiset, que ara no esta massa bé, a qui tinc que visitar un d’aquests dies. Allà (Can Goula) vaig plegar l’any 78 i vaig començar amb 23 o 24 anys. Vaig treballar uns 21 anys allà. Llavors vaig formar un tallaret on encara hi tinc les maquines de fuster. Feia coses maques de fusta, casetes, carros... per una noia que les venia a Plaça. A més, al ser de pagès... totes les vacacions havia de treballar a casa amb la sega. 15 dies de vacances, quinze dies de segar. Ara, jo sempre he dit que treballar és sa. Així que cap problema.

...continuarà dimecres que ve...

D&D